La sorpresa d’ahir a Miranda de Ebro va fer trontollar les xarxes socials i va desfermar una passió desorbitada pel Mirandés, que va eliminar amb justícia a l’Espanyol de la Copa del Rei i es va classificar brillantment per les semifinals d’aquesta competició.

De seguida es van sentir, llegir o veure centenars de missatges de felicitació al Mirandés per la seva gesta, recolzant al futbol modest i posicionant-se a favor del més dèbil, en aquest cas, l’equip de Segona B. D’aquests fet se’n poden treure diverses lectures.

Primer de tot es va demostrar que el futbol modest està viu, i que amb sacrifici, treball ben fet, il•lusió i un puntet de sort es poden aconseguir grans fites, com eliminar a equips de Primera Divisió com són el Racing de Santander, el Vilarreal o l’Espanyol.

Una segona lectura és la passió que ha produït el Mirandés. Tot un poble darrera d’un equip, que a més és líder del seu grup de Segona B, i amb un jugador alçat a la categoria de Messi, el banquer Pablo Infante. Simpaties arreu de l’Estat i l’admiració de molts altres.

La reflexió que se’n extreu és que aquests fets passen un cop a la història, com li va passar al Figueres al 2002 o aquest any al Mirandés. Apuntar-se al cavall guanyador és molt senzill, i el que és complicat és mantenir-se fidel a uns colors quan les coses no van tan bé.

El nostre cas és ben evident, després de diversos anys al pou de la Primera Territorial només els més fidels van quedar-se amb l’equip, i ara tenen el premi de gaudir de la Primera Catalana.

Perquè cadascú té el seu propi Mirandés: al seu poble, al seu barri o al seu cor, ompliu els camps del futbol més modest, del futbol on la passió és el principal al•licient encara que es guanyi o es perdi.

Per un dia tots vam ser del Mirandés, intentem ser cada dia dels nostres respectius clubs més petits.