Aquesta és la crònica de l’últim partit del Benjamí A. Un partit especial per l’equip i que volem compartir amb vosaltres. Aquesta crònica, com ja veureu, és diferent a les que s’havien publicat fins ara; no valorarem el partit, el resultat, l’alineació, l’estratègia... Aquesta crònica està escrita des de la grada i amb el cor i vol reflexionar sobre els valors que ens aporta el futbol i com ens ajuda a educar als nostres fills.

Des que vam començar la temporada ens faltava un jugador al camp el Raül. Segur que sabeu qui és: un infant ros, de nou anys que ha portat el braç enguixat des que vàrem començar al setembre fins la primera setmana de desembre. I és que a ell, com a molts dels germans de jugadors dels Martinenc, el podeu veure a les mitges parts de qualsevol partit, jugant al camp o corrent per la grada.

Bé, el Raül va caure a la placeta en tornar de vacances d’estiu i fins 3 setmanes abans d’acabar l’any no ha pogut jugar amb el seu equip. Dic jugar per que anar-hi sí que ho ha fet. Gairebé no s’ha perdut cap partit des de la banqueta, tant els partits que jugàvem a casa com els que ens desplaçàvem. Ell sempre ha estat amb el seu equip, els seus amics. No ha jugat però ha celebrat els gols, ha patit les derrotes i ha estat present en tot moment a l’equip.

M’agrada veure com més enllà de jugadors, amb més o menys qualitat, tècnica, força, resistència… formem persones. Els valors que aquests es van construint i consolidant, superen de lluny la tècnica que es puguin assolir en 3 mesos. La vivència queda i el resultat es converteix en una anècdota en partits com el del passat diumenge 18 de desembre.

Estic segura que ell no podrà oblidar aquell partit en que el seu equip el va fer ser i sentir-se protagonista del dia, però la resta de jugadors, tampoc. Tots van viure una experiència difícil d’oblidar.

Aquest era el primer partit del Raül a casa, era l’escenari ideal. Vàrem pensar que estaria bé fer quelcom d’especial. Tots estàvem molt contents de tornar a veure’l al camp. De fet, el que li va passar al Raül li podia haver succeït a qualsevol dels nostres fills i podíem intuir el patiment dels pares i les sensacions que podien sentir en tornar-lo a veure jugar. Entre entrenaments i partits la proposta va anar agafant forma i ens vàrem organitzar per que el nostre particular homenatge fos un secret compartit per tot l’equip: pares, jugadors i tècnics.

Ens calien: 11 samarretes blanques, retoladors permanents i un llençol.

Al final el llençol va passar a ser una pancarta en tota regla gràcies als contactes d’un pare al que un amic que es dedica a la serigrafia li devia uns quants favors.

El diumenge va arribar: Aquell dia tots els jugador, menys ell, és clar, portaven una samarreta a sota on es llegia: POR TI RAÜL.

En saltar al camp, varen fer la rotllana de rigor i el capità es va treure el braçalet i li va donar a ell, en aquell moment les samarretes vermelles es van aixecar i van deixar a la vista les blanques. Mentre, a la grada, els pares desplegaven aquesta pancarta. Val a dir que la samarreta es va tornar a veure en la celebració del gol. Un gol que, com molts d’altres, els nois dedicaven al Raül.

Dit així, són quatre línees però... les emocions del moment no es poden explicar; i és que les emocions, com els valors, no es poden ensenyar: s’han de viure. Meravelloses sensacions que ens ajuden a tots, jugadors, pares i mares, tècnics... a entendre que això del futbol, en una entitat com la nostra, persegueix molt més que el resultat del marcador, i com aquest esport ens ajuda a consolidar els valors que volem transmetre als nostres fills i com aquests depenen de nosaltres.