Mariano Barril, de 91 anys, ens acosta les seves vivències amb el Martinenc en una carta senzilla i molt emotiva. Una radiografia d'una època.

Amb un gran entusiasme i content, escric unes memòries meves que tenen a veure amb aquest Club, ara que es celebra el seu Centenari.

Doncs, endavant, el meu nom és Mariano Barril i Gracia, i tinc 91 anys, vaig néixer l'any 1918. La meva història amb el Futbol Club Martinenc va començar quan jo era un xaval. Jo cada dia quan sortia de l'escola que era l'Ateneu Obrer Martinenc, junt amb els meus amics, ens posàvem a jugar al futbol, i així va començar la meva afició per aquest esport. El meu oncle que es deia Ramon Barril, ja era soci en aquella època del Martinenc, i ell m'hi va introduir. Cada diumenge em deia que l'esperés i quan passava pel carrer Nació (doncs era en aquell carrer on jugaven a pilota) em cridava, m'agafava la mà i em deia: “vinga, cap al camp del Martinenc”. Això eren els diumenges, doncs el Martinenc jugava el Campionat de Catalunya. Així va començar el meu entusiasme pel futbol i aquest Club.

Jo anava cada diumenge al camp. I vet aquí que al camp hi havia un senyor que li deien el Cap i Cua que em va llogar a mi i a tres més per vendre entrepans del “xiringuito” del camp al púbic quan feien la mitja part. Ens donava un 10%, que per aquells temps Déu n'hi do. Segons el partit podíem guanyar 8 ó 10 pessetes.

Mireu, us explicaré una anècdota que recordaré tota la vida. El Martinenc jugava contra el Barça. I jo, per no molestar, em vaig asseure amb el caixó que portava d'entrepans al costat de la porteria del Barça. El porter era en Nogués. En el Martinenc jugava de davanter centre en Cros que va fer una gran temporada. En una gran jugada, l'extrem dret que es deia Guma va centrar i en Cros va fer un gran cop de cap. Jo, que era al costat, vaig veure com el porter Noguer va agafar la pilota de dins de la porteria. No vaig dir res en aquell moment però quan l'àrbitre va fer l'acta del partit jo havia explicat a uns senyors de la Junta del Martinenc el que vaig veure i es va armar “la de San Quintín”.

Vaig estar venent entrepans fins que es va crear l'Infantil del Club on vaig començar a jugar. El meu cosí Cinto Acero era l'entrenador (era més gran que jo) i va formar un gran equip. Tant bé ens va anar que vàrem quedar Campions de Catalunya Infantils. Després amb el temps vaig passar a l'Amateur. Si no hagués estat per la fatídica guerra, el nostre entrenador, el Cinto, ja em tenia arreglada una nova fitxa per jugar al Calella però no va poder ser perquè la nostra quinta estava a punt perquè ens cridessin per anar a la guerra. El Sant Andreu també tenia interès a fitxar-me però jo crec que m'hauria quedat al Martinenc. Era el meu Club.

Mireu si jo era fanàtic que recordo que el Martinenc va jugar contra el Sants. No vaig poder reprimir-me en una jugada en què li van fer molt mal a en Rosalenc, que jugava de mig centre. Tot emprenyat vaig tirar una pedra a l'àrbitre amb tanta punteria que li vaig donar al mig del cap. Sort dels socis que em van amagar perquè els guàrdies ja em buscaven. Me'n vaig poder anar a casa. Coses així passaven molt sovint als camps de futbol. El fanatisme no és bo i aquests actes no s'haurien de fer.

El campionat de Catalunya era molt fort i molt llarg. Encara recordo els membres del nostre equip: el porter era vingut d'Horta i es deia Roselló, els defenses eren en Salvador i l'Arbonés, la línea mitja formada pel Picardies, Angel i Ballester; i al davant, Barril (jo), d'interior en Santamaria, davanter centre Escolano i Pallàs i, finalment, d'extrem esquerra en Padrol que era un geni jugant d'extrem. Aquesta era la nostra alineació. Vàrem jugar contra l'amateur del Barça i vàrem guanyar una copa. Per cert, havia una foto de tot l'equip amb la copa davant la tribuna.

Quan recordo tot això, el cor s'omple d'alegria perquè va ser una de les èpoques més felices que vaig passar, de quan era un xaval i del meu Martinenc. Ara encara anem una colla a seure en un banc que està al carrer Indústria, just davant d'on estava l'antic camp del Martinenc. I allà, en aquell banc, petem la xerrada amb aquests amics que també eren fanàtics del Martinenc d'aquella època. Lògicament, d'aquell antic camp ja no hi queda res doncs després van fer la fàbrica Alchemica i ara l'estan arreglant per fer espais socials per al barri. Ara el Martinenc juga en un camp que està darrere l'Hospital de Sant Pau i ja fa bastant de temps que no hi vaig. Mireu, no hi vaig des que el Martinenc estava a 3a divisió. Anava amb el meu fill gran, el meu gendre i uns amics i esmorçàvem al bar del camp. Després vèiem el partit. Al principi anava caminant però després ja em portàvem en cotxe. Però abans d'això anava cada diumenge, ja de casat, primer amb els meus dos fills i després amb la meva filla petita (ella collia flors perquè al voltant del camp tot era bastant silvestre). Llavors es veien bons partits de 3a divisió. I ara em sap greu no poder anar-hi perquè el Martinenc encara és l'equip del meu cor. Cada setmana no deixo de mirar el diari per veure com queda de posició.

La meva memòria van endavant i enrere i per això ara us explicaré anècdotes del passat.

Quan tenia 6 anys jo jugava dalt del terrat del local Social del Martinenc que estava al carrer Nació, per passar l'estona. El senyor que se'n cuidava era un bon home que es deia Segues, però quan ens veia córrer per allà ens cridava i ens feia fora. Però quan ja érem més grans i jugàvem a l'Infantil ja no ens deia res perquè érem jugadors del Martinenc.

En aquellla època el Martinenc tenia un bon equip i explicaré la promoció que va fer per pujar de categoria. Llavors, aquí a Catalunya, hi havien dues categories: A i B. Una temporada que el Martinenc va quedar molt bé va haver de jugar la final amb un equip de Bilbao, el Baracaldo i van guanyar. Quan van arribar al barri va haver una aglomeració de gent amb una Banda de Música que els esperava. La banda es deia Martinense. Tota la gent cridava “Visca el Martinenc”. Tots nosaltres estàvem entusiasmats.

He recuperat algunes fotos d'aquella època, són el recordatori gràfic d'aquells anys. Molts d'aquells companys de les fotos fa molt temps que no els veig i demano a Déu que visquin com jo. No fa gaire temps, em vaig trobar a les Naves amb un company que havia jugat aquella època i ens vàrem fer moltes abraçades. Eran en Santamaría que jugava d'interior dreta i per part nostra havia fet molts gols. Ara, perdoneu una mica la meva vanitat. En aquella època els socis m'havien arribat a dir “el rei dels còrners”, perquè jo els picava amb efecte. I no tots, però bastants entraven a porteria quan ens entrenàvem amb el nostre porter que ja està al cel, en Roselló, que ara tindria la meva edat, 91 anys.

Tornant al present, aquest matí quan repassava el diari a la secció d'esports, m'he fixat amb el Sabadell que juga a Segona B. Recordo que una vegada el Martinenc va jugar contra el Sabadell i al Martinenc li faltaven jugadors i em van cridar a mi, en Santamaría i a alguns més per jugar amb el primer equip. El millor és que vem guanyar 2-0, i a més 4 durets i un dinar a Sabadell. I des de llavors, de quan en quan em posaven amb el primer equip, de suplent, i també cobrava i això anava molt bé. Jo treballava en una empresa del Ram de l'aigua (abans en dèiem així de les empreses tèxtils) i el meu sou era de 26 pessetes a la setmana (menys de 0,20 euros actuals).

Va ser una època molt feliç, però per desgràcia el futur no el pots triar i tot va acabar quan va arribar la Guerra Civil i se'm van endur al front amb 17 anys, a punt de fer 18.

Amb tota aquesta història us adjunto unes fotos que hem pogut trobar amb l'ajuda de la meva dona i els meus fills. N'hi ha una de quan vem quedar Campions de Catalunya i en ella surt el meu cosí Cinto que era el delegat tècnic i el tio Fermín que era el delegat i tota la colla d'amics que jugàvem en aquella època: Rosselló, Arbonés, Salvador, Ballester, Hernández, Picardias, Barril, Santamaría, Escolano, Pallars i Pedrol.

Aquestes són algunes de les vivències que recordo d'aquella època, que com ja he dit, va ser una de les millors. Espero que us serveixin d'alguna cosa els meus records.

Aquestes vivències les he escrit jo a mà però perquè siguin més entenedores les han copiat en l'ordinador.

Mariano Barril i Gràcia

jugador del Futbol Club Martinenc